diumenge, 20 de gener del 2013

Per entendre la situació actual (I)

Part 1:

Ara que comença l'any 2013, crec que es necessari fer un resum del que ha passat fins ara, perque la història està sent escrita molt ràpidament, més del que mai ens haguéssim pogut imaginar.

El debat sobre el model de país (si independència o seguir sent Espanya) està més viu que mai. (també el de la corrupció, però aquest fa molt més temps que es porta denunciant, i no entén de fronteres. De fet, hi ha qui pensa que amb la independència 'almenys només ens robaran els d'aquí', i no com ara que 'roben aquí i allà')
L'augment de l'independentisme hi ha gent que ho atribueix a que la crisi ha fet despertar a molta gent que només vol sortir d'Espanya per motius econòmics (pot ser), però l'independentisme no és un tema que hagi nascut d'un dia per l'altre, sinó que ja fa molt de temps que existeix i que guanya adeptes.

Bàsicament l'independentisme creix a mesura que les condicions que tenim a Espanya, simplificant-ho seria econòmicament i lingüísticament, només condueixen a l'empobriment i homogeneïtzació (intent del genocidi lingüístico-cultural diferent a lo 'espanyol') respectivament. En un primer moment apareixerien dos corrents ideològics no-rupturistes que seria el FEDERALISTA VS UNIONISTA, on diguéssim que la confrontació "progressista" VS "conservador" tindria un mateix denominador comú (no 'trencar Espanya'), i la diferència seria que els unionistes voldrien la "una grande y libre", i els federalistes voldrien una situació de reconeixement i "llibertat" d'actuació no homogeneïtzadora.
No obstant, i com es veu reflectit en la història (pròxim post), el federalisme a Espanya no funciona.

Diria que el 99% dels independentistes passen per una fase de federalisme abans de decidir que a Espanya no hi ha res a fer, que a Espanya no ens hi volen tal com som, i que més val que cadascú faci el seu camí, perquè no som ni millors ni pitjors, simplement diferents, i volem seguir sent-ho.
Aquesta maduració mental, afegida a estímuls anti-catalanistes o pro-espanyolistes, fa que el procés s'acceleri, o si més no, es contagiï o infecti a més no-unionistes, que no tenen perquè ser independentistes, però pel fet de ser pròxims a una ideologia "federalista" fa que sigui potencialment "independentistable" pels "independitzadors" (no conec cap cas de 'rentat de cervell' independentista, sinó que diria que el procés d'independització de la ideologia personal és sovint catalitzat pels estímuls espanyolistes), els organismes d'independentistes només han de recollir els fruits que han sembrat els unionistes "unionitzadors".

Que consti que en cap cas aquesta "batalla terminològica" ha de desenvocar en cap mena de pugna o lluita entre sí. Els casos en què s'ha arribat a aquest extrem ha estat perquè qui té el poder militar (els unionistes) així ho han volgut quan no han suportat més l'evidència popular (veure 1936). Quedi clar doncs que pel bàndol no espanyolista no hi ha ni hi haurà cap mena de voluntat bèl·lica (ni que hi hagués potencial armamentístic, una característica que defineix el catalanisme és el seu pacifisme democràtic). I que per tant, si seguim els pretextos democràtics, cadascú és lliure de pensar el que vulgui, i la democràcia consisteix en fer prevaldre la voluntat de la majoria tot respectant a totes les ideologies. Està clar que una ideologia és totalment antagònica a l'altra, i és per això que la coexistència o la creació d'una situació que afavoreixi a ambdues és totalment impossible. Per tant, la solució més justa socialment i democràticament és fer prevaldre la decisió de cada persona, és a dir, fer un exercici del concepte de democràcia, amb les conseqüències que això comporti, agradi a qui agradi el que surti.

Cada persona té el dret de pensar i decidir el que lícitament així ho cregui:
Independentisme?   Unionisme? / "federalista"?     Indiferència / Apolític?

Per prendre posició,
Consideres que Catalunya és una nació?
Què és, per a tu, una nació? Ha de ser obligatòriament un estat?
Suposant que algú cregués que Catalunya és una nació dins d'un estat plurinacional, pot una nació exercir el seu dret d'autodeterminació i independitzar-se?
La llei espanyola (que no permetria mai cap independència) va per damunt de la democràcia dins els límits geogràfics autonòmics? És democràcia no deixar que una comunitat nacional no reconeguda pugui expressar-se?
És democràcia fer servir la "llei de la democràcia" per impedir un "referèndum"  (que és essencialment democràcia) ?

Totes aquestes preguntes formen una part de l'algoritme que cadascú emprèn a l'hora de posicionar-se davant d'aquest tema.

No obstant, per poder respondre amb propietat a aquest reguitzell de preguntes, cal tenir molt clara la història recent i no tant recent de la geografia a on vivim.
Com diu el tòpic, la història ens serveix per intentar no repetir els errors del passat.
I només coneixent la història podem entendre què està passant avui dia, ja que el que passa cada dia forma part de la història un cop ja ha succeit.

Pròximament penjaré un resum dels esdeveniments històrics del 2012-2013, i aniré remuntant anys enrere per entendre la dimensió del que estem vivint avui dia. Perquè sinó, arriba a un punt que et fan creure la seva història i el que no podem fer avui és renunciar al nostre passat i al nostre present; la qual cosa conduiria a la ruïna del nostre futur com a, actualment des del punt de vista legal, espanyols, ja siguem castellanoparlants i/o no castellanoparlants.

Salutacions